domingo, abril 30, 2017





PALABRAS PARA EL GUERNICA,
Anabel Sáiz Ripoll (26-4-2017)

¿Está en el recuerdo? ¿Lo crees?
Miramos hacia otro lado y seguimos,
Con las rutinas,
El día de unos y de otros,
Prisas, quimeras,
Pareciera que todo da vueltas
Y el centro se ha perdido.
Sentados en el dolor
Algunos se frotan las manos.
¿De verdad pasó ya?
No más muertes ni espantos
No más guerras ni disparos.
Ahora  a respirar aire puro,
A vivir nuestras pequeñas vidas,
Felices, contentos, confiados,
Ya pasó, no más guerras… ¿Pasó?
Y llega la noche con su tono gris
Y cambian los rostros
Y las armas;
Cambian los escenarios,
No es Guernica, ya no, está más lejos.
¿Más lejos, de verdad lo crees?
Y sigue la metralla devorando a los niños,
Matando a las madres,
Humillando a los hombres.
Y ya no es aquí, y respiras hondo,
Pero es al lado, son como nosotros,
Gentes que huyen,
Que corren,
Que buscan refugio,
Que piden un hombro para llorar.
El toro y el soldado,
La mujer y el niño,
El caballo malherido
Siguen gimiendo,
Siguen clamando
Porque todavía no descansan.
Todavía dura ese bombardeo
Que un 26 de abril,
Tal como hoy,
Asoló a un pueblo;
Sigue arrasando,
Mientras, unos, impotentes, lloran
Y otros, prepotentes, trafican con las lágrimas, la sangre y la vida.

sábado, abril 22, 2017

Músics de carrer (Ernest i Celestina),
Gabrielle Vicent,
Kalandraka, 2017

Ernest és un ós afectuós i bondadós i la Celestina és una rateta, intel.ligent i molt intuïtiva. Així
són els personatges d`aquesta sèrie de Gabrielle Vicent, que es pot considerar, sense dubte, ja un clàssic de la literatura infantil.
En el llibre que acaba de regalar-nos Kalandraka, ens trobem un episodi tendre i realista alhora, que no fuig dels problemes quotidians i que ens parla d`un aspecte no gaire llunyà com és la pobresa. En Ernest i la Celestina viuen amb pocs recursos i necessiten diners per solucionar unes goteres de la seva casa, però amb prou feines poden viure amb el que tenen. Ernest no sap com fer-ho i decideix anar a dormir. És la Celestina qui troba una solució i l´impulsa a l´acció. El fa tornar a tocar el violí per demanar al carrer, encara que, en un primer moment Ernest, es resisteix, acaba fent-ho i, quan no té èxit, se sent molt decebut. Llavors torna a ser la rateta qui troba una nova solució: ell tocarà i ella cantarà. Van tant bé que recullen molts diners, però se`ls gasten amb menjar...Un altre dia solucionaran les goteres.
Els dos personatges es complementen, com una mena de Quixot i Sancho. Ernest és gran, reflexiu i molt pessimista. No cerca solucions, se sent moltes vegades abatut. Celestina en canvi és llesta, somniadora, hàbil amb la paraula i també, de vegades, exigent i capritxosa. Hi ha com una antítesi perquè el personatge que hauria de trobar les solucions no ho fa i el que les hauria de rebre, és qui es mostra sempre actiu. I això és un valor important en el conte perquè, a la vida, els estereotips no funcionen gaire bé. 
En Ernest adopta el rol d`una figura protectora, una mena de pare i la Celestina és com la nena, petita, juganera, espontània i molt emprenedora. Junts es complement i junts, malgrat no ser iguals, se senten bé i es donen força.
Per altra banda, les il.lustracions, dolces, detallistes, suaus tenen gran importància perquè, de vegades, desapareix el text i els lectors han de llegir les imatges i prestar-ne força atenció.
L`amistat, la superació de les adversitats, les necessitats quotidianes, l`optimisme malgrat tot i la manca d`interès en les coses materials són aspectes que ens trobem en el conte i que ens semblen ben apropiats pels primers lectors.
L`Ernest i la Celestina es conformen amb el que tenen i valoren cada moment de la seva vida. Són senzills i viuen en pau amb ells mateixos.

El libro secreto de las princesas que también se tiran pedos,
Ilan Brenman - Ionit Zilberman,
Algar, 2017

Hace unos años, en 2011, pudimos leer una historia irreverente y muy divertida, Las princesas también se tiran pedos. Poco después, llegaba el no menos original Los animales también se tiran pedos. En ambos, conocíamos a una niña muy curiosa, Laura, quien ponía a su padre en serios apuros al preguntarle por los asuntos digestivos de princesas y animales. En los dos libros, el padre salía airoso y el lector descubría que, tras las apariencias de perfección y remilgo de ciertas princesas, existe una realidad que las hace muy cercanas, humanas, diríamos. Pues bien, han pasado los años, Laura ha crecido, pero su curiosidad no cesas. Ahora ella ya sabe leer y, un buen día, sentada en la biblioteca que tan bien conocemos de los dos anteriores títulos, la de su padre, observa un libro que le llama la atención: El libro secreto de las princesas. Entonces, como suele suceder, un recuerdo lleva a otro y Laura, emocionada, abre el libro singular. Esta vez no busca cuestiones de flatulencias, sino que le llama la atención un capítulo: "¿Por qué siempre hay villanos?". Y aquí comienza la historia de El libro secreto de las princesas que también se tiran pedos.
Ilan Brenman no defrauda nuestra expectativas porque se introduce en un tema políticamente incorrecto, por decirlo así, el de los malos de los cuentos. A través de tres malvados, como son la bruja de Hansel y Gretel, el gigante de Las habichuelas mágicas y la no menos bruja de Rapunzel, se nos trazan tres vidas, tres itinerarios personales singulares. Se demuestra que un villano no nace, sino que son las circunstancias, muy adversas, complicadas, las que hacen que sea así. Tanto nos convence que al terminar el libro, con Laura aún embebida en él, decidimos que estos malos tan malos nos caen mejor, es más, nos caen francamente bien. Y que los que nos empiezan a resultar antipáticos son los otros, porque han tenido demasiada buena prensa y porque, en el fondo, no pueden ser tan perfectos.
Ilan Brenman nos ofrece otra manera de leer los cuentos clásicos, desde una nueva perspectiva, enriquecida, llena de detalles, de contenido y de significado humano. Al fin y al cabo, somos lo que somos según nuestra experiencia, nuestras amistades, nuestros afanes.
Las ilustraciones, de Ionit Zilberman, tienen la habilidad de presentarnos a una Laura, ya crecida, casi adolescente, aunque con unos trazos similares, pero mayor. Es como volver a casa porque nos encontramos con un personaje querido al que, muchos niños, reconocerán. Es más, los lectores anteriores, como Laura, también han crecido y también saben leer solos. Siguen, por decirlo así, un mismo itinerario vital. Conocemos, gracias a las ilustraciones, también a los villanos, cuando aún no lo eran y captamos, con generosidad, los matices de su vida anterior, cuando todo aún les sonreía.
El libro, sin duda, es muy recomendable para los niños y niñas que ya saben leer y que, tal vez, conozcan los dos anteriores, aunque si empiezan la serie por este, seguro que querrán saber más e investigarán en los dos primeros títulos.
Excelente esta visión fresca y directa de los cuentos clásicos, sin prejuicios, iconoclasta, incluso, pero muy necesaria. Además, está narrado en tercera persona, pero pidiendo continuamente la complicidad del lector, con el que cuenta continuamente. Es, por otro lado, un ejemplo de que la lectura puede proporcionar momentos estelares en los lectores. El ejemplo es Laura quien pierde la noción del tiempo leyendo. Así, sin duda, les pasará a los que abran este libro.

domingo, abril 16, 2017

Dies d`abelles i sabó,
Mireia Farriol,
Stonberg Editorial, 2016

Dies d`abelles i sabó és el recent poemari de la Mireia Farriol, qui, encara que no fa gaire que ha començat la seva carrera com a poeta, sí porta anys madurant i reflexionant sobre un grapat de temes que la preocupen com a persona i com a dona i ha trobat en la poesia el mitjà idoni per donar-los a conèixer d`una manera essencial, nua potser, sempre amb saviesa i amb honestedat. 
Hi ha un tema que, des dels principis de l`humanitat, no ens ha deixat de neguitejar; és un tema vell, però que cadascú el fa seu i li dóna la seva pròpia personalitat. Estem parlant del temps, els temps que tant preocupa i ocupa a la Mireia Farriol. Un temps que ha passat, però que retorna en les petites coses i que, fins i tot, es barreja i es pot arribar a confondre perquè, en els seus poemes, passat i present es donen la mà i caminen plegats deixant un regust agredolç, de vegades, però també esperançat.
Podem parlar, si ens fixem en el títol metafòric del poemari, de dos moments, de dos aspectes temporals. Per una banda, els dies d`abelles, aquells en que tot estava per fer, els de la infantesa i la primera joventut, aquells on es treballava pensant en un futur molt llunyà, on el temps no semblava passar i que, des del present, a la poeta li crea una sensació estranya, confusa fins i tot, perquè queda perplexa veient com era llavors i com és ara. No és que sigui millor el passat, però tampoc ho és el present o, almenys no sempre. Així, l`any 1953: "Esmorzaves galetes maria./ Per berenar, pa amb vi i sucre/ o pa amb xocolata" i l`any 2013: "Pessigo pa i me l`empasso". 
D`aquesta manera podem parlar de l`altre moment, dels dies de sabó; és a dir, dels dies on s´ha de netejar el record, on s´ha de posar ordre en el passat i s´ha de tractar de viure amb el que un és, encara que no sempre se´n surti victoriós, però, per això serveix el sabó, per netejar i fer net: "S´han acabat / les sabates amb cordons,/ els alçacolls dels mossens,/ i els contes de Calleja".
Una de les particularitats del pensament poètic de la Mireia Farriol és que, sovint, barreja, en un mateix poema, les dos línies temporals i ens fa veure que el concepte temps mai és absolut i és viu, depenent de la pròpia experiència, amb més o menys angoixa. Quan ens parla dels espinacs, recorda que de petita no els volia menjar i ara, de gran, recorda quan els cuina a la seva mare i un aliment tan humil com aquest li va reviure, com si fos una mena de Proust, aquest temps fugisser: "Més tendres que els d`ahir / ara els clavo queixalada / amb el ferro acumulat a les dents".
Els poemes que formen aquest poemari no són casuals ni precipitats, no és la seva autora una dona que deixi sense tancar els seus pensaments, al contrari, cada poema és una mena de moment, ple i sencer, que se´ns ofereix. Cal, això sí, llegir amb els ulls del record, amb els ulls de la memòria per assolir aquest "Triomf dels il.lustrats / ben relligats a la cadira".
La Mireia Farriol treballa amb calma, amb paciència d`orfebre els seus textos, tria les paraules, les dota de significats diferents i ens les torna plenes d`essència i, per què no, d`una certa melangia: "Tot plegat /abduït pel túnel del temps".
Com dèiem, sovint l`ahir s´encara amb l`avui, però ho fa sense recança, amb serenitat: "Avui no t´han donat notes, / solament reculls blauets" o bé "La tristor d`avui no tem l`enyor / enfonsat al glaç de l`ahir sense fanals". De vegades, sí és deixa vèncer per una mena de tristor com quan llegim: "Ahir/ tocàvem el cel amb les mans, / teníem esperança./ Avui, sento gust d`òxid a les dents". L`humor, tan necessari, també ens veu a veure i ens diu "Nena, para de robar-me els dies!" o "Ara pots viatjar amb el reuma / assegut al teu costat sense bitllet".
La joventut segueix sent el moment pletòric de la vida, com llegim al poema, esplèndid, "Anar a corre-cuita": "Ara tot just voldries tornar/a viure aquell instant".
Aquest temps que fa que la noia del passat es torni a reflectir en la dona del present i que aquesta en tregui alguna lliçó, encara que sempre dissonant perquè, no són dos persones diferents, sinó la mateixa que, ara, amb aquesta lliçó apresa, voldria, de vegades, tornar enrere, però "Ja no tens esma per continuar / pensant en els ulls del passat". En definitiva, "Tornem enrere.../ als dies d`abelles,/ mosques i sabó". Sembla que el que es voldria és,   com llegim en un dels darrers poemes, "Girar full".
El viatge pel passat deixa al lector cansat, emocionat també, ple de dubtes i d´incerteses, però, com li passa a la poeta, el lector també s`acaba retrobant amb ell mateix i encara que el temps ens canviï sempre queda l`essencial i val la pena viure: "Deixa per demà  els afanys / de la vellesa insidiosa.".
Dies d`abelles i sabó és un poemari escrit amb paciència, amb cura, pensat i meditat, que ens trasllada al passat i ens ofereix la pel.lícula del que fou i dels canvis que s´han viscut, però que també ens fa veure que, malgrat tot, seguim aquí. I viure és el que importa. 

 

sábado, abril 01, 2017

La finestra d`en Kenny,
Maurice Sendak,
Kalandraka, 2017.

La finestra d`en Kenny és un llibre lluminós, d`aquests que fan créixer al lector, que el fan sentir, reflexionar i, alhora, fer-se grans sense deixar l`infantesa del tot. És una mena de viatge al país dels sentiments en forma de set preguntes ben enigmàtiques.
En Kenny ha tingut un somni preciós, es trobava a un jardí on convivien nit i dia i on un gall de quatre potes li ha deixat un paperet amb set preguntes. Aquestes preguntes, més aviat, les seves respostes són veritables disquisicions filosòfiques:
1. Pots fer un dibuix a la pissarra quan hi ha algú que no ho vol? El pobre Bucky, l´ós de peluix d´en Kenny´s´ha passat tota la nit sota del llit i no està massa content i en Kenny s´ha d`esforçar per ser perdonat.
2. Què és una cabra única? De vegades un es confon i cerca fora el que té a l´interior.
3. Veien un cavall a la teulada? Ens parla de la nit, de la solitud.
4. Es pot enganxar una promesa trencada? Cal dir que els diàlegs entre el Kenny i la resta de personatges, com en aquesta pregunta, els soldadet de plom, estan plenes de lirisme i de tendresa.
5. Què vol dir pels pèls? Ens fa reflexionar al voltant de la seva mascota, la gosseta Baby.
6. Què mira a dins i mira a fora? Aquí la finestra que és un dels símbols cabdals del llibre adquireix protagonisme. La finestra el separa del món, perquè a fora hi ha una altra realitat, però també el permet somniar i imaginar.
7. Sempre vols allò que et penses que vols? Veritablement, aquesta pregunta ens l`haurien de formular a tots i és més que possible que no sabéssim donar-hi resposta.
La finestra d`en Kenny és el primer llibre escrit i il.lustrat per Maurice Sendak i no és pas un llibre fàcil d`entendre perquè reflecteix un món, personal, ple  de dubtes, de fantasies que no es saben com compartir, de petites pors, d`incerteses. En Kenny és un nen que viu protegit per la finestra, voltat per les seves joguines i la seva mascota, que somnia adormit i despert i que descobreix que, més enllà de la seva vida de nen, hi ha tot un univers o tant es de dia com de nit.
El diàlegs, com ja hem dit, són el plat fort del relat, ens fan pensar, ens evoquen noves propostes i ens fan ser més vulnerables i tendres, com li passa al mateix Sendak que es mostra pertorbat en  aquest llibre, com cercant respostes o afectes.
Em Kenny és un nen que està sol, que té una imaginació desbordant i que cerca companya i, sobretot, respostes.
Tot el relat està escrit de forma evocadora, com dintre d`una atmosfera suau, la de l`habitació d`en Kenny. Per això les il.lustracions estan també esbossades, ens permeten intuir més que veure, sentir més que saber.
La traducció d`en Miquel Desclot és impecable i traspua tota la màgia d`en Sendak. 
Cal dir que el llibre, adreçat a nens que ja saben llegir, guanyaria molt amb una lectura conjunta, amb pares o mestres, perquè els diàlegs s`han de llegir uns quants cops per captar-ne la seva màgia i essència.


Tren de ida y vuelta,
Mariano Vara,
Algar, 2010

Este año 2017 se conmemoran los 75 años de la muerte de Miguel Hernández, por lo tanto, nos parece un acierto retomar el libro de Mariano Vara, Tren de ida y vuelta, publicado en el año del centenario.
Las voces que hablan de verdad, que hablan de justicia, de dolor, de superación, de amor o de miedo no pasan desapercebidas porque, en la entraña misma del ser humano, se mantienen todas estas emociones o sentimientos y muchos más, sin duda, porque es difícil condensar en 12 capítulos y un epílogo la vida plena, marcada por la fatalidad y tan desbordante del poeta que fue Miguel Hernández. No obstante, Mariano Vara consigue desaparecer del relato porque, en primera persona, es el propio poeta quien, transido por los recuerdos, enfermo y desencantado, va relatando su vida, los momentos más importantes, sus sinsabores, sus aspiraciones y, sobre todo, sus anhelos. El epilogo lo ocupa otra voz por motivos obvios, ya que a Miguel Hernández lo dejaron morir en la cárcel y el narrador ha de inventar una manera para justificar el relato y lo hace apelando a un amigo del poeta que es quien toma su legado y lo termina.
Tren de ida y vuelta es un texto emocionante, realista que nos traslada a la Orihuela natal de Miguel Hernández y nos hace ver sus diferencias sociales y su capacidad de adaptación y de superación. Nos habla de Madrid, un Madrid oscuro y duro, en su primer viaje y más abierto en el segundo. Nos habla de Josefina Manresa, pero también de otras posible relación, Maruja Gallo. Nos habla de sus padres, de sus hermanos, de sus mentores, de sus amigos, de sus hijos, de sus poemas...Nos habla de todo lo que nutre a una persona, de todo lo que sirve para hacernos como somos. 
Miguel Hernández no fue un poeta cabrero, en absoluto, fue una persona que había leído mucho, bien preparada quien, en un momento de su vida, tuvo que cuidar las cabras del negocio familiar, pero en el libro se huye de ese tópico almibarado del poeta campesino. Miguel Hernández tenía orgullo y pundonor y, a veces, carecía de tacto, como cuando se dirige García Lorca o a Juan Ramón Jiménez. No obstante, supo estar a la altura de los que sufrían, de los oprimidos y les cedió su propia voz.
El texto va destinado a aquellos que quieran adentrarse en la vida del poeta para, después, comenzar a leer sus poemas, que, en Tren de ida y vuelta, se apuntan, se mencionan o se esbozan en su contexto.
Vale la pena comentar que el autor domina muy bien la época que está narrando y las personas que la protagonizaron, ya que aparecen, en su contexto perfecto, nombres como Neruda, Cossío, Buero Vallejo o Bergamín.
Conforme avanzamos en la lectura, nos vamos emocionando porque, aunque conozamos la historia, nos sigue golpeando y que se nos explique en primera persona nos parece un acierto.
En suma, Tren de ida y vuelta es un título metafórico que alude a la vida de una de las voces líricas más impactantes del Siglo XX y que nos permite entrar en esos años convulsos, previos y posteriores a la Guerra Civil en que se fraguó el carácter y el talento de Miguel Hernández Gilabert. No hacen falta excusas para entrar en su obra, pero tal vez la ayuda del libro, biográfico y muy fiel, nos empuje a hacerlo. Bienvenido sea.